dijous, 5 de juny del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
Treball Buixa de dol de Maria-Merçè Marçal
Biografia:
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Obres:
Poesia:
· Cau de llunes.
· Bruixa de dol (1977-1979). .
· Terra de mai. .
· Sal oberta.
· La germana, l'estrangera (1981-1984)..
· Desglaç (1984-1988).
· Llengua abolida (1973-1988).
· Raó del cos. .
Novel·la:
· La passió segons Renée Vivien.
Narrativa breu:
· Viratges, reminiscències,.
· Jocs de màscares,
Infantil i juvenil:
· La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada [basada en una narració d'Anselm Turmeda; coescrita amb Glòria Puig;
· Cançó de saltar a corda.
· La màgia de les paraules
Crítica literària o assaig:
· En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món.
· Rosa Leveroni, en el llindar, dins Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.
· Com en la nit, les flames, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món.
· Sota el signe del drac.
ENTREVISTA
Només llegint el titul "Qui sóc i per què escric", recorda a la Montserrat Roig, Maria-Merçè fa una reflexió metaliteraria. Ella és compara amb una serp, que com aquesta canvia de pell per obtenir-ne una altra, ella té diferents temátiques i interessos, i va canviant.
Observa aixó als seus llibres i versos, comparant-los amb una mirall. Com la serp canvia de pell, ella cavia d'etapa.La seva mare li deia que al sostremort on vivien hi havia una serp, encara que era mentira, ella creía veure la serp.
En conclusió, l'escriptura per a ella és la nessesitat d'escriure i el repte d'escriure bé, també fer coses que altres persones consideren incorrectes. Per a ella l’escriptura és una cosa complexa que té moltes cares.
ANTOLOGIA DE POESIES DE BRUIXA DE DOL
Tombant
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
II
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques
DIVISA
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
BRUIXA DE DOL
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
8 de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
RELACIÓ COMENTARIS AMB LES POESIES DE L'OBRA
1.Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.
Anna diu que que Bruixa de dol li va fer escoltar un veu que reconeixía i sentia com propia, afirmava la seva identitat com la dona que era, i tenia la preocupació d'introduir la veu femenia en tot els ambits. També diu que la poesia de Maria Mercè explora espais unicament femenins, o bé l'amor i la solitud.
2.Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la" homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empùries, 1998.
Aqui es parla d'un text de reflexió literaria que v escriure Maria, Sota el signe del drac..., es tracta d'un cicle poètic en dues etapes.
-La primera, está desde Cau de llunes a Sal oberta amb un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, remet en la lluïta o en el festí a la propia solitud. La lluna i l'ombra metaforitzen els dos pols oposats de la llum i la foscor.
-La segona, es situa a Bruixa de dol on és veu una evolució en la intensitat lírica, i aqui es parla de la problemàtica del descobriment d'un punt angoixant de la solitud i la reivindicació de l'erotisme per la dona, tot aixó situat a Foc de pales i Foguera Joana.
3.Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
L'Àlex diu que Maria Mercè va voler construir-se a ella mateixa i els seus escrits a partit de la llibertat i viure tot alló que sentia. Parla de que ella utilitza una veu personal i pròpia, que comparteix amb tot els lectors. Diu que l'escriptora a partir de l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor l'èsbic fa una poesia especial, i que crea noves literatures.
4.Lluís Busquets i Granbulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclsa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateis autor, Barcelona, Ediciones El Mall, 1980.
Aqui Maria respon a la pregunta de Lluís Busquets. Que aporta de nou Bruixa de dol en relació el teu llibre anterior?
Ella diu que esta més segura, que prosegueix l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana. També hi han coses noves, com que ´s molt més consient de la seva veu com a dona en sentit individual i col·lectiu, en l'aparició de bruixa-lluna, en la dona solidària amb les altres dones i amb l'asumpció de la pròpia solitud.
CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE BRUIXA DE DOL
Gira al entorn de l'autora i de com vol ella que siguin les coses. El llibre es divideix en nou parts, on en algunes s'identifica amb elles, per exemple en bruixa de dol, on es fan coses d'amagat. L'última poesia el 8 de març, tanca el llibre, per reivindicar la posició de la dona i sobresortir de forma individual.
Les parts són:
-Divisa
-Foc de pales
-Tombant
-Foguera Joana
-Bruixa de dol
-Avui les fades i les bruixes s’estimen
-Els núvols duien confeti a les butxaques
-Sense llops ni destrals
-Vuit de març
CARACTERISTIQUES DE LA SEVA OBRA
Les principals característiques de la seva obra són, la seva trovada amb una veu propia, que es basa en les fades i les bruixes, amb les que és sent identificada. Una altra es la rivalitat entre homes i dones, la felicitat amorosa i la importancia dela solidaritat entre dones.
POESIES I RESPECTIUS COMENTARIS
BRUIXA DE DOL
I ZODÁC
L'autora tanca els seus records a la maleta, una maleta que Maria-Mercè vol que engoleixi el seu dolor, ella vol llençar al mar els records i males experiències, que per ella són un llast.
En la segona estrofa Maria-mercè Marçal ens diu que vol probar sort i començar de nou, iniciar una vida nova.
En aquest nou joc cal encertar i no equivocar-se com abans ha fet. En el primer tercet parla en plural i li diu a tot el món que hagi fracassat que han de tornar a intentar aconseguir la seva felicitat i estimar de nou.
En aquest poema la autora diu que s'ha de fer per iniciar una relació feliç, que sigui fructífera, diu que les relacions amoroses estan sotmesses a la sort. La paraula "sageta" fa referència a la fletxa que llença algún deu mitologic, que depenen on caigui, pot fer que l'amor sigui feliç o desgraciat. El poema está distribuit en dos quartets i dos tercets amb versos d'art major, concretament decasíl·labs. El primer vers està cesurat en una part de quatre síl·labes i una altra de sis. El segon no té cesura i el tercer està cesurat a la quarta síl·laba. La rima d'aquest sonet és consonant i creuada en els dos quartets i encadenada en els dos tercets. Hi han rimes femenines i masculines.
La primera estrofa és la introducció, la segona el desenvolupament i la tercera i última són la conclusió.
FOC DE PALES
I
El tó de la canço recorda a les poesias de Federico Garcia Lorca, els dos versos finals de cada estrofa es repetéixen als dos primers de la següent.
Aqui ens descriu una escena a la nit, on hi ha una barca que no té remer, que va navegant, on l’autora está sola, i la lluna es reflecteix a l'aigua i sembla que la barca s'estigui cremant, els ganivets representan una amenaça. La lluna simbolitza la dona. L'autora es sent sola i intenta reconduir la barca de la seva vida, amenaçada per agents externs.
V Brida
Tornem a tenir el jo poètic, está expressat amb una série d'expressions utilitzant el verb anar en temps condicional. Anirá al lloc on és troben tots el boixos, i ningú o sabria, és a dir, en secret.
Ella aniría a la fira del Folls amb tota llibertat, però portaria el llavis ferits per la vida que a tingut, molt apassionant i plena d'experiéncies. L'estel que li a enxampat és l'amor, però un amor negatiu, infeliç. Algú li fa senyals però ella no está interesada. Canvia el temps verbal, ara parla en present. No pot actuar en llibertat i ella fugia de les cadenes, que pot ser, qualsevol home o el matrimoni.
Conclusio, a ella li agradaria anar sobre un caball sense fré, i participar en la festa del Folls, i li agradaria asistir estant viva, amb tot lo positiu como negatiu.
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Obres:
Poesia:
· Cau de llunes.
· Bruixa de dol (1977-1979). .
· Terra de mai. .
· Sal oberta.
· La germana, l'estrangera (1981-1984)..
· Desglaç (1984-1988).
· Llengua abolida (1973-1988).
· Raó del cos. .
Novel·la:
· La passió segons Renée Vivien.
Narrativa breu:
· Viratges, reminiscències,.
· Jocs de màscares,
Infantil i juvenil:
· La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada [basada en una narració d'Anselm Turmeda; coescrita amb Glòria Puig;
· Cançó de saltar a corda.
· La màgia de les paraules
Crítica literària o assaig:
· En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món.
· Rosa Leveroni, en el llindar, dins Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.
· Com en la nit, les flames, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món.
· Sota el signe del drac.
ENTREVISTA
Només llegint el titul "Qui sóc i per què escric", recorda a la Montserrat Roig, Maria-Merçè fa una reflexió metaliteraria. Ella és compara amb una serp, que com aquesta canvia de pell per obtenir-ne una altra, ella té diferents temátiques i interessos, i va canviant.
Observa aixó als seus llibres i versos, comparant-los amb una mirall. Com la serp canvia de pell, ella cavia d'etapa.La seva mare li deia que al sostremort on vivien hi havia una serp, encara que era mentira, ella creía veure la serp.
En conclusió, l'escriptura per a ella és la nessesitat d'escriure i el repte d'escriure bé, també fer coses que altres persones consideren incorrectes. Per a ella l’escriptura és una cosa complexa que té moltes cares.
ANTOLOGIA DE POESIES DE BRUIXA DE DOL
Tombant
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
II
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques
DIVISA
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
BRUIXA DE DOL
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
8 de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
RELACIÓ COMENTARIS AMB LES POESIES DE L'OBRA
1.Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.
Anna diu que que Bruixa de dol li va fer escoltar un veu que reconeixía i sentia com propia, afirmava la seva identitat com la dona que era, i tenia la preocupació d'introduir la veu femenia en tot els ambits. També diu que la poesia de Maria Mercè explora espais unicament femenins, o bé l'amor i la solitud.
2.Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la" homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empùries, 1998.
Aqui es parla d'un text de reflexió literaria que v escriure Maria, Sota el signe del drac..., es tracta d'un cicle poètic en dues etapes.
-La primera, está desde Cau de llunes a Sal oberta amb un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, remet en la lluïta o en el festí a la propia solitud. La lluna i l'ombra metaforitzen els dos pols oposats de la llum i la foscor.
-La segona, es situa a Bruixa de dol on és veu una evolució en la intensitat lírica, i aqui es parla de la problemàtica del descobriment d'un punt angoixant de la solitud i la reivindicació de l'erotisme per la dona, tot aixó situat a Foc de pales i Foguera Joana.
3.Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
L'Àlex diu que Maria Mercè va voler construir-se a ella mateixa i els seus escrits a partit de la llibertat i viure tot alló que sentia. Parla de que ella utilitza una veu personal i pròpia, que comparteix amb tot els lectors. Diu que l'escriptora a partir de l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor l'èsbic fa una poesia especial, i que crea noves literatures.
4.Lluís Busquets i Granbulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclsa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateis autor, Barcelona, Ediciones El Mall, 1980.
Aqui Maria respon a la pregunta de Lluís Busquets. Que aporta de nou Bruixa de dol en relació el teu llibre anterior?
Ella diu que esta més segura, que prosegueix l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana. També hi han coses noves, com que ´s molt més consient de la seva veu com a dona en sentit individual i col·lectiu, en l'aparició de bruixa-lluna, en la dona solidària amb les altres dones i amb l'asumpció de la pròpia solitud.
CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE BRUIXA DE DOL
Gira al entorn de l'autora i de com vol ella que siguin les coses. El llibre es divideix en nou parts, on en algunes s'identifica amb elles, per exemple en bruixa de dol, on es fan coses d'amagat. L'última poesia el 8 de març, tanca el llibre, per reivindicar la posició de la dona i sobresortir de forma individual.
Les parts són:
-Divisa
-Foc de pales
-Tombant
-Foguera Joana
-Bruixa de dol
-Avui les fades i les bruixes s’estimen
-Els núvols duien confeti a les butxaques
-Sense llops ni destrals
-Vuit de març
CARACTERISTIQUES DE LA SEVA OBRA
Les principals característiques de la seva obra són, la seva trovada amb una veu propia, que es basa en les fades i les bruixes, amb les que és sent identificada. Una altra es la rivalitat entre homes i dones, la felicitat amorosa i la importancia dela solidaritat entre dones.
POESIES I RESPECTIUS COMENTARIS
BRUIXA DE DOL
I ZODÁC
L'autora tanca els seus records a la maleta, una maleta que Maria-Mercè vol que engoleixi el seu dolor, ella vol llençar al mar els records i males experiències, que per ella són un llast.
En la segona estrofa Maria-mercè Marçal ens diu que vol probar sort i començar de nou, iniciar una vida nova.
En aquest nou joc cal encertar i no equivocar-se com abans ha fet. En el primer tercet parla en plural i li diu a tot el món que hagi fracassat que han de tornar a intentar aconseguir la seva felicitat i estimar de nou.
En aquest poema la autora diu que s'ha de fer per iniciar una relació feliç, que sigui fructífera, diu que les relacions amoroses estan sotmesses a la sort. La paraula "sageta" fa referència a la fletxa que llença algún deu mitologic, que depenen on caigui, pot fer que l'amor sigui feliç o desgraciat. El poema está distribuit en dos quartets i dos tercets amb versos d'art major, concretament decasíl·labs. El primer vers està cesurat en una part de quatre síl·labes i una altra de sis. El segon no té cesura i el tercer està cesurat a la quarta síl·laba. La rima d'aquest sonet és consonant i creuada en els dos quartets i encadenada en els dos tercets. Hi han rimes femenines i masculines.
La primera estrofa és la introducció, la segona el desenvolupament i la tercera i última són la conclusió.
FOC DE PALES
I
El tó de la canço recorda a les poesias de Federico Garcia Lorca, els dos versos finals de cada estrofa es repetéixen als dos primers de la següent.
Aqui ens descriu una escena a la nit, on hi ha una barca que no té remer, que va navegant, on l’autora está sola, i la lluna es reflecteix a l'aigua i sembla que la barca s'estigui cremant, els ganivets representan una amenaça. La lluna simbolitza la dona. L'autora es sent sola i intenta reconduir la barca de la seva vida, amenaçada per agents externs.
V Brida
Tornem a tenir el jo poètic, está expressat amb una série d'expressions utilitzant el verb anar en temps condicional. Anirá al lloc on és troben tots el boixos, i ningú o sabria, és a dir, en secret.
Ella aniría a la fira del Folls amb tota llibertat, però portaria el llavis ferits per la vida que a tingut, molt apassionant i plena d'experiéncies. L'estel que li a enxampat és l'amor, però un amor negatiu, infeliç. Algú li fa senyals però ella no está interesada. Canvia el temps verbal, ara parla en present. No pot actuar en llibertat i ella fugia de les cadenes, que pot ser, qualsevol home o el matrimoni.
Conclusio, a ella li agradaria anar sobre un caball sense fré, i participar en la festa del Folls, i li agradaria asistir estant viva, amb tot lo positiu como negatiu.
dissabte, 10 de maig del 2008
Montserrat Roig la veu que prerviu: Una ambició salvada.
Als setze anys M. Roig ja era una noia que tenia pressa per entendre i salvar el món, erauna sommiadora i al poc temps va escriure unes temptatives naratives, pero que va arraconar i es va dedicar a llegir i escriure.
Es va llicenciar en lletres, al acabar va començar a treballar redactant articles d'enciclopèdia. Al 1969 va començar amb el periodisme i per últim al 1970 en el monestir de Montserrat junt amb molt intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort cuant va guanyar el premi Víctor Català de narracions per Molta roba i poc sabó...no va parar.
Es va llicenciar en lletres, al acabar va començar a treballar redactant articles d'enciclopèdia. Al 1969 va començar amb el periodisme i per últim al 1970 en el monestir de Montserrat junt amb molt intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort cuant va guanyar el premi Víctor Català de narracions per Molta roba i poc sabó...no va parar.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Treball de Ramona, adèu (Alba Vives, Laura Morcillo, Andrea López i Patricia Sanguino)
Proposta 1. Tema i argument
Doneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Després, relacioneu les respostes amb el tema- o temes de Ramona, adéu.
“¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat –i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?”
·Des de el meu punt de vista, a cada escriptor li agrada escriure de un tema en concret, o d’un tema el qual tingui experiència o es sentí identificat. Potser per a un escriptor parlar de la felicitat del altres no es gaire agradable.
“¿Considerem tot sovint com <> en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?”
·Es considera que hi ha alguns termes respecte el periodisme que són més importants d’altres, com per exemple una editorial, quan parla de jerarquia esta per dalt de una entrevista.
Proposta 2. Personatges
2.3. La literatura ens ha deixat grans imatges femenines. Tres d’aquestes dones- protagonistes de novel·les escrites al segle XIX: l’Emma de Madame Bovary de Gustave Flaubert, la de Pilar de Pilar Prim de Narcís Oller i l’Ana Ozores de La Regenta de Leopoldo Alas <> són citades a Ramona, adèu per Jordi Soteres:
Busqueu informació sobre aquests personatges i compareu-los amb les Mundetes de Montserrat Roig. Anoteu les similituds i les diferències que hi trobeu.
· Identifiquem a Mundeta Jover amb Emma de Madame Bovary, ja que les dues estan insatisfetes amb la seva vida a causa del desequilibri entre les seves aspiracions i realitats. Les dues es busquen un amant, encara que Emma acaba amb el suïcidi i Mundeta reconeix el seu fracàs.
·Identifiquem a Mundeta Ventura amb Pilar Prim, ja que les dues son viudes, encara que Pilar Prim també es orfre de mare, no com M.Ventura que admira a la seva mare, encara que no s’entenen. Una altra similitud es que totes dues es senten soles.
·Identifiquem a Mundeta Claret amb Ana Ozores, ja que les dues esta amb uns homes bondadosos. I les dues es contradiuen amb el que pensem i amb el que tenen que fer realment.
2.4.Llegiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de la reina cristina de Suècia i comenteu-lo.
La Mundeta quan veu la pel•lícula es sent identificada amb la Cristina, la idolatra molt, explicant que es la reina més estimada, recordada i desitjada. Però hi ha un diferencia entre les dues, Cristina-Greta perd la seva dignitat amb un home qualsevol, en canvi Mundeta-Greta no es conforma amb un home qualsevol, sinó que ella vol al home de debò, “ de fusta més noble”.Quan acaba la pel•lícula a la Mundeta li costa tornar a la realitat de lo submergida que estava en ella.
Proposta 3. Espai
3.1. Busqueu informació sobre l’argument d’algunes d’aquestes novel•les i després expliqueu:
Nada de Carmen Laforet, La plaça del Diamant de Merçe Rodoreda i La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafón.
a) Quina part o parts de la ciutat apareixen
•Nada: en aquesta novel•la apareix el carrer Aribau, les rambles, el passeig de Gràcia, el barri xinés, la església de Santa Maria, etc.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:les rambles, ronda san Antoni, el port, la avenidad del tibidavo, bonanova.
b)Quina classe social retraten
•Nada: apareix dues classes socials, la baixa i la alta.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:es barrejen la classe alta i la biaxa.
c)En quin temps històric se situa
•Nada: es situa a la postguerra.
•La plaça del Diamant: es situa amb la república i la guerra civil.
•La sombra del viento: es situa des de la revolució industrial fins a els anys posterios de la guerra civil.
3.2. Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.
-Mundeta Jover: Aquesta dona va tenir dos visions diferents de Barcelona al llarg de la seva vida. A l'any 1898 l'hi agradava Barcelona, deia que era un lloc obert y que la gent anava pel carrer sense cap preocupacio y això l'hi agradava, però deprés, a l'any 1909 va canviar d'opinio sobre Barcelona per motius de la guerra suposu, abans la veia alegre amb bona cara y ara la veu trista, pobra com si tot l'encant que tenia l'hagues perdut.
-Mundeta Ventura: Ella veia Barcelona d'una forma especial, l'hi agradava moltissim, la veia com una forma de representar la bellesa, com una promesa, l'hi fascinava.
-Mundeta Claret: A Claret l'hi atreia molt Barcelona però no sabia perque, perque no l'hi agradava gens, diu que era com una ciutat en ruines, decrèpita. Per ella es com si la ciutat s'anes morin a poc a poc.Tenia una visio molt diferent a la de la Mundeta Ventura.
4.2. Ramona, adéu s'inicia amb la narració de Mundeta Ventura de les conseqüencies del bombardeig del 17 de març de 1938 sobre la ciutat de Barcelona. Hi ha un documental: <>, que rememora aquests fets. Després de veure'l, compareu le vivències dels testimonis reals amb el relat de ficció de Montserrat Roig.
4.3. Amb les dades que ens ofereix La Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu ha d'intentar donar resposta als següents interrogans: què, qui, on, per què, com.
En aquest exercici no parlaré concretament del bombardeig al Coliseu de Barcelona perquè no hi ha molta informació, però parlaré de tot el conjunt de bombardejos que van haver-hi a Barcelona.
Entre els anys 1936 i 1939 els bombardeigs franquistes van acabar amb la vida de 4.736 persones.
Barcelona es va convertir en un petit experiment, ja que era la primera vegada que feien això del bombardeig.
Els dies 16,17 i 18 de març de 1938 van ser els mes sanguinaris, en aquestes circumstancies van decidir fer refugis, ja que sinó això es convertiria en una matança.
La majoria dels refugis estaven construïts al metro. Mundeta Ventura o feia més fictici de com era en realitat.
Catalunya i sobretot Barcelona van patir, des del 1937 i fins al 1939, un nou tipus de guerra no experimentat mai abans. La capital catalana es va convertir en banc de proves de les potències feixistes: la guerra de saturació. Entre el 16 i el 18 de març de 1938, els avions van arribar a bombardejar la ciutat durant 41 hores. Al complir-se 70 anys dels fets, Barcelona ret homenatge a les víctimes amb exposicions i diversos actes.
Cap altra ciutat havia estat abans bombardejada des de l'aire de forma tan sistemàtica i durant tant de temps. Els atacs no tenien objectius militars [...]. Els seus habitants eren dones, vells i nens, ja que els homes eren al front. Els feixistes van buscar crear pànic, desconcert i desmoralització amb incursions múltiples, inesperades i il.lògiques.
Entre el 16 i el 18 de març de 1938, l'aviació italiana va descarregar sobre Barcelona milers de bombes i va assassinar 979 persones. La població civil va ser la diana de l'anomenada guerra total. Les andanes del metro es van convertir en refugi per a milers de barcelonins.
5.3.
Mundeta Ventura parla de Francisco Ventura desde un punt de ràbia i rencor, ja que ell era un home ensopit i desapassionat. El matrimoni que va tenir amb ell va ser un matrimoni frustrat. Per això quan li explica a la seva filla que el pare hi és al cel ho fa amb ràbia i sense cap tristesa. La Mundeta Ventura també li diu a la nena que els homes sovint fan coses lletges a les dones, aquí podem veure que té rencor d’en Francisco.
En canvi quan parla amb l’Ignasi Costa, el seu primer amor, ho fa d’una altre manera, d’ell si que realment va estar enamorada, per això es repeteix la conversa que van mantenir, per que poguem observar aquella complicitat que hi havia entre tots dos.
Potser que fos per que l’Ignasi va ser el seu primer amor i diuen que aquest primer amor mai s’oblida.
6.2.
a)
b)
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluis Serrahima i Miguel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes.
També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica deFont Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
6.3.
L’àvia és una dona amb una personalitat forta, que va mantenir un amor pacífica mb el seu estimat marit Francisco.
Mundeta Claret parla de la seva àvia com una dona que es mirava la vida amb tendresa subtil i amagada, que s’adaptava de meravella a la monotonia. Quan parlava del seu món, l’àvia, es posava melancolica per l’enyorament, però recordava d’una manera feliç el seu matrimoni, ella estava molt enamorada del seu marit, a diferència de la seva filla, Mundeta Ventura, no parlava amb cap rencor ni malícia.
Dels seus llavis nomès sortien adjectius que qualificaven a en Francisco.
Proposta 7.Simbologia.
1.Poseu-vos en el paper d’un escriptor o d’una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat d’una rosa groga un collaret de perles, un colom mort, un rellotge de paret aturat i un llibre del qual s’ha arrencat una pagina de la vostra hipotètica primera novel·la.
·Rosa groga:desemparellament,tristesa.
·Un collaret de perles:diners,fina.
·Un colom mort:guerra,mort,fracàs.
·Un rellotge de paret aturat:parada en la teva vida,inseguretat.
·Llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la:cosa incomplida.
Proposta 8. Llengua i estil
8.2 Rellegiu el monòleg i feu una llista de tots els modismes comparatius, les locucions, les frases fetes i els refranys que hi trobeu.
·Fer el cor fort: fer-se el dur.(p.39)
·Ser una bleda: no valer per res,inutil.
·Com si fossin de paper de fumar:com si no fos res.(p.42)
8.3El llenguatge de Montserrat Roig en aquest frangment també és molt sugeridor. A través de les olors i dels sorolls recrea l'ambient d'una ciutat en guerra,que acaba de patir un bombardeig.Busqueu-ne exemples.
·Hi havia una munió de soldats que l'encerclaven i ens feien circular.
·Barcelona plena de deixalles,d'escombraries en estat de putrefacció.
·Tot fei olor d'ous podrits i de col bullida.
·Però el que era pitjor era la pudor de les taronges que desprenien les boques del metro.Era una pudor sòlida,empalagosa,que se m'enganxaa als narius i ja no em deixava.
Doneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Després, relacioneu les respostes amb el tema- o temes de Ramona, adéu.
“¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat –i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?”
·Des de el meu punt de vista, a cada escriptor li agrada escriure de un tema en concret, o d’un tema el qual tingui experiència o es sentí identificat. Potser per a un escriptor parlar de la felicitat del altres no es gaire agradable.
“¿Considerem tot sovint com <
·Es considera que hi ha alguns termes respecte el periodisme que són més importants d’altres, com per exemple una editorial, quan parla de jerarquia esta per dalt de una entrevista.
Proposta 2. Personatges
2.3. La literatura ens ha deixat grans imatges femenines. Tres d’aquestes dones- protagonistes de novel·les escrites al segle XIX: l’Emma de Madame Bovary de Gustave Flaubert, la de Pilar de Pilar Prim de Narcís Oller i l’Ana Ozores de La Regenta de Leopoldo Alas <
Busqueu informació sobre aquests personatges i compareu-los amb les Mundetes de Montserrat Roig. Anoteu les similituds i les diferències que hi trobeu.
· Identifiquem a Mundeta Jover amb Emma de Madame Bovary, ja que les dues estan insatisfetes amb la seva vida a causa del desequilibri entre les seves aspiracions i realitats. Les dues es busquen un amant, encara que Emma acaba amb el suïcidi i Mundeta reconeix el seu fracàs.
·Identifiquem a Mundeta Ventura amb Pilar Prim, ja que les dues son viudes, encara que Pilar Prim també es orfre de mare, no com M.Ventura que admira a la seva mare, encara que no s’entenen. Una altra similitud es que totes dues es senten soles.
·Identifiquem a Mundeta Claret amb Ana Ozores, ja que les dues esta amb uns homes bondadosos. I les dues es contradiuen amb el que pensem i amb el que tenen que fer realment.
2.4.Llegiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de la reina cristina de Suècia i comenteu-lo.
La Mundeta quan veu la pel•lícula es sent identificada amb la Cristina, la idolatra molt, explicant que es la reina més estimada, recordada i desitjada. Però hi ha un diferencia entre les dues, Cristina-Greta perd la seva dignitat amb un home qualsevol, en canvi Mundeta-Greta no es conforma amb un home qualsevol, sinó que ella vol al home de debò, “ de fusta més noble”.Quan acaba la pel•lícula a la Mundeta li costa tornar a la realitat de lo submergida que estava en ella.
Proposta 3. Espai
3.1. Busqueu informació sobre l’argument d’algunes d’aquestes novel•les i després expliqueu:
Nada de Carmen Laforet, La plaça del Diamant de Merçe Rodoreda i La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafón.
a) Quina part o parts de la ciutat apareixen
•Nada: en aquesta novel•la apareix el carrer Aribau, les rambles, el passeig de Gràcia, el barri xinés, la església de Santa Maria, etc.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:les rambles, ronda san Antoni, el port, la avenidad del tibidavo, bonanova.
b)Quina classe social retraten
•Nada: apareix dues classes socials, la baixa i la alta.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:es barrejen la classe alta i la biaxa.
c)En quin temps històric se situa
•Nada: es situa a la postguerra.
•La plaça del Diamant: es situa amb la república i la guerra civil.
•La sombra del viento: es situa des de la revolució industrial fins a els anys posterios de la guerra civil.
3.2. Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.
-Mundeta Jover: Aquesta dona va tenir dos visions diferents de Barcelona al llarg de la seva vida. A l'any 1898 l'hi agradava Barcelona, deia que era un lloc obert y que la gent anava pel carrer sense cap preocupacio y això l'hi agradava, però deprés, a l'any 1909 va canviar d'opinio sobre Barcelona per motius de la guerra suposu, abans la veia alegre amb bona cara y ara la veu trista, pobra com si tot l'encant que tenia l'hagues perdut.
-Mundeta Ventura: Ella veia Barcelona d'una forma especial, l'hi agradava moltissim, la veia com una forma de representar la bellesa, com una promesa, l'hi fascinava.
-Mundeta Claret: A Claret l'hi atreia molt Barcelona però no sabia perque, perque no l'hi agradava gens, diu que era com una ciutat en ruines, decrèpita. Per ella es com si la ciutat s'anes morin a poc a poc.Tenia una visio molt diferent a la de la Mundeta Ventura.
4.2. Ramona, adéu s'inicia amb la narració de Mundeta Ventura de les conseqüencies del bombardeig del 17 de març de 1938 sobre la ciutat de Barcelona. Hi ha un documental: <>, que rememora aquests fets. Després de veure'l, compareu le vivències dels testimonis reals amb el relat de ficció de Montserrat Roig.
4.3. Amb les dades que ens ofereix La Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu ha d'intentar donar resposta als següents interrogans: què, qui, on, per què, com.
En aquest exercici no parlaré concretament del bombardeig al Coliseu de Barcelona perquè no hi ha molta informació, però parlaré de tot el conjunt de bombardejos que van haver-hi a Barcelona.
Entre els anys 1936 i 1939 els bombardeigs franquistes van acabar amb la vida de 4.736 persones.
Barcelona es va convertir en un petit experiment, ja que era la primera vegada que feien això del bombardeig.
Els dies 16,17 i 18 de març de 1938 van ser els mes sanguinaris, en aquestes circumstancies van decidir fer refugis, ja que sinó això es convertiria en una matança.
La majoria dels refugis estaven construïts al metro. Mundeta Ventura o feia més fictici de com era en realitat.
Catalunya i sobretot Barcelona van patir, des del 1937 i fins al 1939, un nou tipus de guerra no experimentat mai abans. La capital catalana es va convertir en banc de proves de les potències feixistes: la guerra de saturació. Entre el 16 i el 18 de març de 1938, els avions van arribar a bombardejar la ciutat durant 41 hores. Al complir-se 70 anys dels fets, Barcelona ret homenatge a les víctimes amb exposicions i diversos actes.
Cap altra ciutat havia estat abans bombardejada des de l'aire de forma tan sistemàtica i durant tant de temps. Els atacs no tenien objectius militars [...]. Els seus habitants eren dones, vells i nens, ja que els homes eren al front. Els feixistes van buscar crear pànic, desconcert i desmoralització amb incursions múltiples, inesperades i il.lògiques.
Entre el 16 i el 18 de març de 1938, l'aviació italiana va descarregar sobre Barcelona milers de bombes i va assassinar 979 persones. La població civil va ser la diana de l'anomenada guerra total. Les andanes del metro es van convertir en refugi per a milers de barcelonins.
5.3.
Mundeta Ventura parla de Francisco Ventura desde un punt de ràbia i rencor, ja que ell era un home ensopit i desapassionat. El matrimoni que va tenir amb ell va ser un matrimoni frustrat. Per això quan li explica a la seva filla que el pare hi és al cel ho fa amb ràbia i sense cap tristesa. La Mundeta Ventura també li diu a la nena que els homes sovint fan coses lletges a les dones, aquí podem veure que té rencor d’en Francisco.
En canvi quan parla amb l’Ignasi Costa, el seu primer amor, ho fa d’una altre manera, d’ell si que realment va estar enamorada, per això es repeteix la conversa que van mantenir, per que poguem observar aquella complicitat que hi havia entre tots dos.
Potser que fos per que l’Ignasi va ser el seu primer amor i diuen que aquest primer amor mai s’oblida.
6.2.
a)
Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundosen su fondo vi todos los soles reflejados, y el salto hacia la muerte de los desesperados,como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.
Es un mar en tinieblas bajo el palio de un vuelo;de pronto el día plácido de tus pupilas sube;en los linos del ángel recorta el sol la nubey sobre las espigas se azula más el cielo.
Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;el vaso azul no es tan azul como en la herida.
Madona de Dolores, humedecida lumbre,siete espadas rompieron el prisma de colores;el día es más punzante nacido entre clamores,y el nocturno relente, más azul en quejumbre.
De las melancolías en la plácida fiebrereabres con tus ojos sendas de epifanía.Latiendo el corazón, el manto de Maríaal tiempo los Tres Magos vieron en el pesebre.
Al Mayo de las voces basta con un salteriopara todos los ayes y todas las canciones;guarda un trozo de cielo luceros por millones,donde faltan tus ojos con su doble misterio.
El infante absorbido por mirífioos viajesdesmesuradamente menos asombro espaciaque si agrandas tus ojos -insoluble falacia-como racha que abriera dos capullos salvajes.
¿Escondes tus relámpagos en medio del espliegodonde el insecto vive su voluptuoso instante?Preso estoy en el lazo de la estrella filante,como ahogado marino bajo estival sosiego.
Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;paraíso mil veces recobrado y perdido,tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.
Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsarompiose en arrecifes de pérfidos fanales,en tanto yo veía desde los litoralessobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.
Es un mar en tinieblas bajo el palio de un vuelo;de pronto el día plácido de tus pupilas sube;en los linos del ángel recorta el sol la nubey sobre las espigas se azula más el cielo.
Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;el vaso azul no es tan azul como en la herida.
Madona de Dolores, humedecida lumbre,siete espadas rompieron el prisma de colores;el día es más punzante nacido entre clamores,y el nocturno relente, más azul en quejumbre.
De las melancolías en la plácida fiebrereabres con tus ojos sendas de epifanía.Latiendo el corazón, el manto de Maríaal tiempo los Tres Magos vieron en el pesebre.
Al Mayo de las voces basta con un salteriopara todos los ayes y todas las canciones;guarda un trozo de cielo luceros por millones,donde faltan tus ojos con su doble misterio.
El infante absorbido por mirífioos viajesdesmesuradamente menos asombro espaciaque si agrandas tus ojos -insoluble falacia-como racha que abriera dos capullos salvajes.
¿Escondes tus relámpagos en medio del espliegodonde el insecto vive su voluptuoso instante?Preso estoy en el lazo de la estrella filante,como ahogado marino bajo estival sosiego.
Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;paraíso mil veces recobrado y perdido,tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.
Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsarompiose en arrecifes de pérfidos fanales,en tanto yo veía desde los litoralessobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.
b)
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluis Serrahima i Miguel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes.
També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica deFont Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
6.3.
L’àvia és una dona amb una personalitat forta, que va mantenir un amor pacífica mb el seu estimat marit Francisco.
Mundeta Claret parla de la seva àvia com una dona que es mirava la vida amb tendresa subtil i amagada, que s’adaptava de meravella a la monotonia. Quan parlava del seu món, l’àvia, es posava melancolica per l’enyorament, però recordava d’una manera feliç el seu matrimoni, ella estava molt enamorada del seu marit, a diferència de la seva filla, Mundeta Ventura, no parlava amb cap rencor ni malícia.
Dels seus llavis nomès sortien adjectius que qualificaven a en Francisco.
Proposta 7.Simbologia.
1.Poseu-vos en el paper d’un escriptor o d’una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat d’una rosa groga un collaret de perles, un colom mort, un rellotge de paret aturat i un llibre del qual s’ha arrencat una pagina de la vostra hipotètica primera novel·la.
·Rosa groga:desemparellament,tristesa.
·Un collaret de perles:diners,fina.
·Un colom mort:guerra,mort,fracàs.
·Un rellotge de paret aturat:parada en la teva vida,inseguretat.
·Llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la:cosa incomplida.
Proposta 8. Llengua i estil
8.2 Rellegiu el monòleg i feu una llista de tots els modismes comparatius, les locucions, les frases fetes i els refranys que hi trobeu.
·Fer el cor fort: fer-se el dur.(p.39)
·Ser una bleda: no valer per res,inutil.
·Com si fossin de paper de fumar:com si no fos res.(p.42)
8.3El llenguatge de Montserrat Roig en aquest frangment també és molt sugeridor. A través de les olors i dels sorolls recrea l'ambient d'una ciutat en guerra,que acaba de patir un bombardeig.Busqueu-ne exemples.
·Hi havia una munió de soldats que l'encerclaven i ens feien circular.
·Barcelona plena de deixalles,d'escombraries en estat de putrefacció.
·Tot fei olor d'ous podrits i de col bullida.
·Però el que era pitjor era la pudor de les taronges que desprenien les boques del metro.Era una pudor sòlida,empalagosa,que se m'enganxaa als narius i ja no em deixava.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Biográfia de Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès.
Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
El 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a "escriptora".
Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda de que no obtindrà l'acte.
La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès.
Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
El 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a "escriptora".
Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda de que no obtindrà l'acte.
La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Treball d'Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés
Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1
Aquesta poesia publicada l'any 1956, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia està formada per 16 versos d'art menor heptasíl·labs, només 1 estrofa, no hi ha rima, és una poesia de versos lliures.
Aparéixen gaires figures retòriques com ara, anàfora, és repetéix varies vegades "Jo tinc una Mort petita", també hi ha encavallament "i és l'ama del corral i del carrer", paralelisme, " amb mi va i amb mi se'n ve", enumeració asl últims tres versos i al·literació al segón vers amb els sons m i n.
Aquest poema parla exclusivament de la mort, sabent la vida del autor, comprobem, que parla d'una mort molt propera, com és la mort de la seva filla de 4 mesos.
Per això parla d'una mrt petita, diu que quan neixem ja començem a morir, que la mort és l'ama de tot i que està en tots llocs.
En conclusió Estellés com sempre fa menció en un dels seus poemes, una etapa de la seva vida, como ara la mort de la seva nena.
Els amants, Llibre de les meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 5 estrofes de, 4, 5, 2, 12 i 2 versos. Predominen els versos alexandríns amb i sense censura. La majoria dels versos acaben en sil·laba plana, és a dir, que són femenins. Hi ha rimas asonants (terra- orella). Hi ha gran quantitat de figures retòriques, com ara comparacions, "No hi havia a València dos amants com nosaltres."i en "No comprenem l'amor com un costum amable", al·literació en " abraços i besos", "Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer", pleonasme en " amor és un amor"i per últim una metonimia " el peçó d'una orella".
En aquesta poesia viem una posició amorosa física i la relació de com s'estimen al passat i al present. En conclusió parla de dos persones que s'estimen.
Ací, llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 19 versos, distrivuits de manera diferent, predominen els octosíl·labs, però hi ha algún eneasíl·lab, rima consonant i versos masculins i femenins.
Les figures retòriques que hi ha són, anàfores "Ací", encavallaments, "que viuen, beuen i se'n van", asindetón, "Dic les coses que vénen, van" i paral·lelismes.
El contingut de la poesia és que en tota la poesia hi ha una reivindicació del autor, de ser ell i les seves circumnstancies; jo, ara i aquí. No només a la seva obra parla de verietats sinó que també de mites. El tema principal és la seva vida i a que dedica la seva obra.
Sembla una canço popular, perque a partir de tantes repeticions hi ha una especie de melodia.
"Assumiràs la veu d'un poble", Llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 43 versos i una estrofa, versos d'art menori rima lliure.
Trobem varies figures retòriques com, hipérbatons, anàfora "i ", paral·lelisme, repeticions i encavallaments.
Aquest poema s'adreça a ell mateix com a poeta, i també concretament al país Valencià, el poeta fa de portaveu del poble, sense deixar de tenir una vida normal com a ciutadà. Ell està allà per lluitar i reivindicar els drets del poble Valencià.
"Pare", Horacions (1974), dins Les pedres de Pàmfora, O.C.2
Aquesta poesia publicada l'any 1974, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 30 versos distribuits en 10 estrofes de diferent tipus, és una poesia irregular per la seva estructura, no te rima. Hi ha figures retòriques com comparacions i anafores.
Lapoesia s'adreça al pare del autor i parla molt bé d'ell. Diu que encara que no sabia llegir ni escriure no el considerava un analfabet, ja uq ella li havia ensenyat mmoltes coses.
Aquesta poesia publicada l'any 1956, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia està formada per 16 versos d'art menor heptasíl·labs, només 1 estrofa, no hi ha rima, és una poesia de versos lliures.
Aparéixen gaires figures retòriques com ara, anàfora, és repetéix varies vegades "Jo tinc una Mort petita", també hi ha encavallament "i és l'ama del corral i del carrer", paralelisme, " amb mi va i amb mi se'n ve", enumeració asl últims tres versos i al·literació al segón vers amb els sons m i n.
Aquest poema parla exclusivament de la mort, sabent la vida del autor, comprobem, que parla d'una mort molt propera, com és la mort de la seva filla de 4 mesos.
Per això parla d'una mrt petita, diu que quan neixem ja començem a morir, que la mort és l'ama de tot i que està en tots llocs.
En conclusió Estellés com sempre fa menció en un dels seus poemes, una etapa de la seva vida, como ara la mort de la seva nena.
Els amants, Llibre de les meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 5 estrofes de, 4, 5, 2, 12 i 2 versos. Predominen els versos alexandríns amb i sense censura. La majoria dels versos acaben en sil·laba plana, és a dir, que són femenins. Hi ha rimas asonants (terra- orella). Hi ha gran quantitat de figures retòriques, com ara comparacions, "No hi havia a València dos amants com nosaltres."i en "No comprenem l'amor com un costum amable", al·literació en " abraços i besos", "Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer", pleonasme en " amor és un amor"i per últim una metonimia " el peçó d'una orella".
En aquesta poesia viem una posició amorosa física i la relació de com s'estimen al passat i al present. En conclusió parla de dos persones que s'estimen.
Ací, llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 19 versos, distrivuits de manera diferent, predominen els octosíl·labs, però hi ha algún eneasíl·lab, rima consonant i versos masculins i femenins.
Les figures retòriques que hi ha són, anàfores "Ací", encavallaments, "que viuen, beuen i se'n van", asindetón, "Dic les coses que vénen, van" i paral·lelismes.
El contingut de la poesia és que en tota la poesia hi ha una reivindicació del autor, de ser ell i les seves circumnstancies; jo, ara i aquí. No només a la seva obra parla de verietats sinó que també de mites. El tema principal és la seva vida i a que dedica la seva obra.
Sembla una canço popular, perque a partir de tantes repeticions hi ha una especie de melodia.
"Assumiràs la veu d'un poble", Llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 43 versos i una estrofa, versos d'art menori rima lliure.
Trobem varies figures retòriques com, hipérbatons, anàfora "i ", paral·lelisme, repeticions i encavallaments.
Aquest poema s'adreça a ell mateix com a poeta, i també concretament al país Valencià, el poeta fa de portaveu del poble, sense deixar de tenir una vida normal com a ciutadà. Ell està allà per lluitar i reivindicar els drets del poble Valencià.
"Pare", Horacions (1974), dins Les pedres de Pàmfora, O.C.2
Aquesta poesia publicada l'any 1974, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 30 versos distribuits en 10 estrofes de diferent tipus, és una poesia irregular per la seva estructura, no te rima. Hi ha figures retòriques com comparacions i anafores.
Lapoesia s'adreça al pare del autor i parla molt bé d'ell. Diu que encara que no sabia llegir ni escriure no el considerava un analfabet, ja uq ella li havia ensenyat mmoltes coses.
dilluns, 10 de març del 2008
Continuació del resum de Vicent Andrés Estellés
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
diumenge, 9 de març del 2008
Vicent Andrés i Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Alss llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
